Home

Sóc la millor versió de mi mateixa que puc ser. Perfecte. Cada dia. I pel meu fill— almenys— sóc la millor mare del món també. Suposo que a molts, aquestes afirmacions els semblaran absurdes, incertes, naïfs o contradictòries. Pot ser. El que jo crec i el que els altres interpretin no té per què ser el mateix. En les situacions en les que em trobo davant d’algun dilema amb la realitat, entre el que passa al meu interior i a l’exterior, entre el que sentipenso i el que sentipensen els altres, entre el que em sembla coherent i el que no… escullo sempre el primer. I, per mi, el primer sóc jo.

“Estimar-se a un mateix és l’inici d’una història d’amor que dura tota la vida.”

Oscar Wilde

Per mi, la coherència és la columna vertebral de l’existència. És quelcom relatiu, com la majoria de coses importants de la vida, cert. I reconec que a vegades sóc brusca, exigent, orgullosa; que m’equivoco, que tinc un pronto considerable i que no sempre m’expresso verbalment amb la mateixa soltesa que per escrit— per això sóc escriptora i no conferenciant. Però inisisteixo. Perquè tot i que ser o no ser coherent depèn de qui sigui el protagonista de la història— o de qui l’explica— es tracta d’una forma d’honestedat, la que comença per un mateix, i que d’allí va cap a fora—no a l’inrevés. La coherència  té origen en el mateix lloc, dins de cadascú, i en cadascú hi pren una forma única i irrepetible, que considero dóna nom a l’autenticitat i és la base de l’autoestima.

Com sabrem estimar-nos a nosaltres mateixos si no ens coneixem de veritat? Si no hem après a ser-nos fidels? Com puc estimar als altres o com poden estimar-me, si no els mostro la veritable versió de mi mateixa… o si no m’estimo jo, tal i com sóc? Invertir temps i energia en satisfer a les persones alienes, encara que per molts sembli una fórmula màgica, personalment considero que sols garanteix el fracàs. Quan faig allò que crec que fa feliços als altres, en realitat estic fent només el que jo crec, però això no és sinònim de felicitat per a ningú. I, a sobre, en el procés, em converteixo en quelcom que no sóc jo mateixa. Provablement, ni tan sols el que ells/es volen…

PHOTOGRAPHY

 MONKEY WANTS TO BE FAMOUS | Pakistan Photo by: NATURALSHAKIR ©

Tinc records molt bonics de les mones de la meva infantesa— mentre els petits espiàvem la mona encara embolicada, quan la picotejàvem abans de dinar; quan jugàvem amb la caixa de cartró, les plomes i els pollets,… I, curiosament, la majoria d’aquestes boniques imatges de la memòria no coincideixen— ni de conya— amb les que guardem en els àlbums familiars. De fet, en la majoria dels casos, són l’antítesi. I és que a la canalla no els agraden els photocalls interminables, aquells que tant delecten als adults en els moments més inoportuns. Com, per exemple, amb la mona.

Com a la majoria de persones, a mi també m’agrada fer el mico— el ja conegut postureo— i practicar l’exhicibicionisme i el voyeurisme que permeten les xarxes socials. Però entre la foto del moment o gaudir-lo, tinc molt clara la meva preferència. Perquè un reportatge fotogràfic no és la vida real, i menys encara per a un infant, que és expert en viure el present (si el deixem). Gràcies a diversos aparells tenim infinitat d’imatges per compartir i per recordar, però… a costa de què? Personalment, crec que a costa de l’autenticitat. Del moment i de la nostra, com a persones. Com a padrins, germans, pares, mares o tiets. I ja no diguem la dels nens… Inclús a costa seva— i això que la mona és per ells!

Qui em coneix, confio en que em respecta, m’estima i m’accepta. I m’agradaria pensar que inclús quan em consideren imperfecte o quan la meva coherència voreja l’obstinació. Com per exemple enmig d’un photocall o d’un dinar de Pasqua, mentre els adults presents donen instruccions a la canalla de com gaudir de la seva mona. (Posa’t així, més cap allà, riu, no facis ganyotes, mira aquí, talla així, trenca-ho aixà,…) Reconec que, a vegades, sóc brusca, exigent, orgullosa; que m’equivoco, que tinc un pronto considerable, etc… I em sap greu. Però intento ser coherent amb el que sentipenso i, sobretot, amb la voluntat que el meu fill pugui ser-ho amb ell mateix. Perquè sóc la millor versió de mi mateixa que puc ser. Perfecte. Cada dia. I la millor mare del món, també.

 

Puedes leer este artículo en castellano aquí gracias a Google translate.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s