Home

Quan va néixer el nostre fill Pau, la meva curiositat— que considero una gran virtut, molt útil també amb la feina— em va empènyer a documentar-me sobre el tema. Pares, fills, criança, educació,… Sospitava que tots els anys de cangur, monitora i acompanyant es quedarien en no res amb l’upgrade vital que suposa convertir-se en mare. I és que qualsevol aprenentatge en el camí, permet veure les coses amb una nova perspectiva; la mateixa que ens dóna l’oportunitat d’aprendre, si volem.

Gràcies a tot plegat, vaig descobrir opcions, formes i experiències sorprenents, interessants i enriquidores. I, d’entre tot allò, vaig ser capaç d’escollir amb consciència què i com volia/ volíem criar a en Pau. Així, vam endinsar-nos en el món d’allò que s’anomena la criança amb aferrament (allò que popularment, i en castellà, es coneix com apego) i d’aquí a l’educació lliure va haver-hi un pas. Aquestes fórmules, per dir-ho d’alguna manera, ens permeten acompanyar-lo en el seu desenvolupament, en la descoberta del món, i compartir-ne l’experiència— amb l’aventura que això suposa!— contribuint que se senti segur, confiat i feliç. És clar que, prendre decisions i implicar-nos en el seu creixement és, alhora, fer-ho en el nostre. En l’àmbit personal i familiar. I aquest— que molts podrien considerar una arma de doble tall— és un altre repte.

abuelos-manos-abuelo-y-nino

Fotografia del blog post Camino Ciordia.

La majoria de nosaltres ens hem criat en entorns en els quals, d’una forma o altra, s’ha procurat pel nostre bé. Amb els anys, en la muntanya russa de la vida, tots responsabilitzem als pares— el referent adult per excel·lència— de totes les nostres desgràcies, però… No hi ha res com tenir un fill per, també això, posar-ho en perspectiva. Hi ha una frase que sempre m’ha agradat molt i és aquella que diu “qui fa tot el que pot, no està obligat a més”. Suposo que m’agrada, perquè la crec; perquè ho sento així. I, per aquest motiu, agraeixo als meus progenitors la feina feta i, ara que he pres jo el testimoni de la paternitat, ho faig el millor que puc— també.

“Explica-m’ho i ho oblido; mostra’m i ho recordo; deixa-m’ho fer i ho aprenc.”   Confucio

A vegades, les bones intencions fan més mal que les dolentes. Dit així sona inversemblant. Però és cert. El que un considera ajuda avui, per una altra persona— gran o petita— pot ser una mancança demà. Igual que una crisi és un problema per alguns o una oportunitat per altres. Si a un nen/a que està descobrint el món, els seus límits i les seves capacitats, li facilitem les coses per tal d’evitar-li esforç, patiment o la possibilitat que prengui mal… Com aprendrà a conèixer-se i a valdre’s per si mateix si no viu les experiències de primera mà? Com podrà desenvolupar habilitats al respecte i aprendre a confiar-hi, si no adquireix per sí mateix els coneixements?

“Qualsevol ajuda innnecessària és un obstacle al desenvolupament.”  Maria Montessori

Fa poc, en una excursió familiar amb els membres de l’escoleta del nostre fill, La Petita Miranda, vaig viure una lliçó que em va servir de recordatori. Un dels nens grans (de 5 anys) intentava tornar al camí principal, enfilant-se per la costa que tan fàcilment havia baixat feia una estona; va intentar-ho diverses vegades, fins que els adults acompanyants vam decidir oferir-li ajuda. “Vols un cop de mà?”, vaig dir-li jo, acostant-m’hi, convençuda que sense la meva assistència no se’n sortiria. Però sabeu quina va ser la seva resposta? No. Uns minuts més tard, per un altre via i d’una altra forma, va aconseguir-ho tot sol. I en arribar a dalt, va reprendre la caminada, satisfet i content.

I si, per variar, permetem que els nostres fills facin les coses per si mateixos? I si en lloc de donar-los la solució, a la primera de canto, els ensenyem a provar-ho d’altres maneres, a confiar en ells mateixos, o a demanar ajut quan no se’n surten…? I si aprenem a deixar-los aprendre? Potser aquest és el gran repte de la mapaternitat. Crec, jo. I tu?

don not help my child 2

Aquí pots veure un vídeo sobre com un bebè de mesos intenta aconseguir una joguina que està fora del seu abast. Creus que se’n sortirà? O, encara millor: creus que tu, en el lloc del seu mapare, podries resistir-te a la temptació de donar-l’hi?

 

 

Puedes leer este artículo en castellano aquí gracias a Google translate.

 

Advertisements

One thought on “Un cop… demà

  1. Estem tan influenciats per les nostres experiències que al convertir-nos en pares, aquest llast el traspassem als nostre fills sense adonar-nos-en. Cal prendre consciència de tantes coses… Gràcies per inspirar-nos!

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s