Home
Be-Unique

 Fit, de l’anglès, significa alhora estar sa i encaixar.

   Avui és el primer dia, després de molts, que per fi puc treballar. Treballar de veritat, vull dir, amb un espai de temps que va més enllà dels cinc o deu minuts. Però el més curiós és que em costa. Tot i tenir-ne ganes, perquè m’agrada el que faig, em sap greu deixar al nen a l’escoleta—encara que ell hi va la mar de content, i me’n fa fora amb un “encara no te’n vas, mama?”— per tornar-me a capbussar en la feina… I em pregunto per què. Des que va néixer, em sorprèn i m’enamora la capacitat innata del meu fill per viure el present, amb atenció plena, i de deixar anar la resta.

Em meravella observar-lo i he après a respectar-ho. Gràcies a això, tinc la fantàstica oportunitat de recuperar en mi també aquest poder— m’agrada anomenar-lo així perquè és el que considero que és— i fer-ne ús en el meu dia a dia. I, a vegades com avui, m’és de gran utilitat. Fa anys, repetia una expressió en forma de mantra: aquell carpe diem d’”El club dels poetes morts”— el mateix que va descobrir-me el recentment desaparegut Robin Williams—, com si aferrar-m’hi pogués dur-me de l’adolescència a la vida adulta amb les il·lusions intactes. Però no. De la teoria a la pràctica hi ha un abisme, i malgrat que ens ensenyen a creure que està bé, delegar responsabilitats, la pròpia vida és l’única cosa que ens pertany de debò. L’única. I res ni ningú excepte nosaltres mateixos tenim el poder de fer-ne ús. El que vulguem.

Arreu veig exemples de com ens obliguen— i obliguem—, des de ben menuts, a encaixar en estructures i sistemes que no ens fan feliços. A sotmetre’ns i claudicar, una vegada i una altra, davant de persones o organitzacions, simplement perquè és el que ens han dit que toca, que és el que hi ha, el que convé, el que cal. No pas perquè sigui allò que un mateix vol i desitja. Volem i desitgem altres coses— més o menys materials, sovint resultants d’aquesta submissió— però, en realitat, preferiríem no haver de passar per l’adreçador per aconseguir-les. No haver de claudicar, una vegada i una altra. Tota la vida. Aleshores, em pregunto: perquè ho seguim fent, tots plegats? Perquè no decidim recuperar el poder i la capacitat innata de ser feliços?

Fa poc vaig llegir una frase que deia que potser en lloc de preparar als fills per al món cruel i injust en què vivim, els podríem ensenyar a millorar-lo. I penso que, potser, fins i tot podríem fer-ho amb ells. La d’adaptacions que ens estalviaríem…

Fotografia de The american genius.
Puedes leer este artículo en castellano, o en el idioma que desees, aquí gracias a Google translate.
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s