Home

(En castellano a continuación.)

Ahir vam saber que el meu pare s’està morint. I això no seria cap novetat, sinó fos perquè a ell, ara, li queden dies de vida. Als seus 85 anys, després d’un llarg periple entre hospitals i metges— en el qual van diagnosticar-li un càncer, van fer-li mil proves i moltes sessions de quimioteràpia— li ha arribat el moment. I, una part de mi, es pregunta: el moment… de què? De passar a millor vida? D’anar-se’n a l’altre barri? Del judici final?

Als meus quasi 40 anys, malgrat ser una persona adulta, em trobo igual de perduda que quan en tenia 8 i vaig ser testimoni (conscient) de la mort per primer cop. (En aquell cas, una de prematura i terrible, totalment inesperada). Sento que, tal i com també llegia fa poc en el primer volum de “La meva lluita” de Karl Ove Knausgård (casualment titulada “La mort del pare”), preferim ignorar-la, amagar-nos-en, negar l’evidència d’aquesta realitat ineludible (per a tots), encara que la veiem i vivim a diari, amb certa distància (en la televisió, els periòdics, etc.). Com si això la fes desaparèixer o ens permetés escapar-ne. Com si fos un joc de nens en el que al final, després de “pistolar” (Pau dixit), tothom s’aixeca i au, que aquí no ha passat res… I sí que passa. Continuament.

Recordo moltes coses de la meva infantesa i joventut, de l’escola i de quan estudiava, però ben poques relacionades amb les matèries que ens ensenyaven. D’allò que hi vaig aprendre. I no sé si tants anys d’escolarització serveixen per a gaire quan a la vida real, en el dia a dia, et trobes sense eines i recursos per viure. Quan, a part del sexe, et topes amb l’altre gran tabú, del qual aprèns també sobre la marxa, perquè no et queda més remei i a base de garrotades. Ningú ens ensenya a afrontar ni una cosa ni l’altra (excepte de forma religiosa o tendenciosa, amb la que combregues o no). I potser sí que ens donen, adquirim i tenim capacitats i coneixements per créixer, treballar, rendir i ser productius el dia de demà, però… És això el que realment importa? És el que ens fa feliços?

A part del “Tot està bé” i el clàssic “T’estimo, ho sento, perdona’m, gràcies”, un dels meus mantres  (o quelcom similar) és “La vida”; una expressió que vaig adoptar, ja fa temps, d’un bon amic. La vida. Serveix per a tot. Per a les coses bones i per a les que no ho són tant; per a les agradables i per a les que no. La vida… és tot. Inclús la mort. Perquè, vulguem o no, en forma part. I de nosaltres, des que naixem. Per això, li explico al meu fill el que crec i sento al respecte, obertament; i reconec que estic trista i no n’amago per plorar (igual que l’acompanyo i el respecto sempre que ell plora). I, sobretot, per això també, he escrit això avui. Sentipenso que el dol (abans, durant i després de la pèrdua d’un ésser estimat), és un procés introspectiu, personal i íntim, però també quelcom natural, res del que avergonyir-se’n o dissimular. I encara que no tingui ganes de parlar-ne volia compartir aquesta reflexió escrita. Simplement això. La vida. I la mort.

2014010517255780355

Ayer supimos que mi padre se está muriendo. Y esto no sería ninguna novedad, sino fuera porque, ahora, le quedan días de vida. A sus 85 años, tras un largo periplo entre hospitales y médicos— en el que le diagnosticaron un cáncer, le hicieron mil pruebas y muchas sesiones de quimioterapia— le ha llegado la hora. Y, una parte de mí, se pregunta: la hora… ¿de qué? ¿De pasar a mejor vida? ¿De irse al otro barrio? ¿Del juicio final?

A mis casi 40 años, a pesar de ser una persona adulta, me encuentro igual de perdida que cuando tenía 8 y fui testigo (consciente) de la muerte por primera vez. (En ese caso, una de prematura y terrible, totalmente inesperada). Siento que, tal y como leía hace poco en el primer volumen de “Mi lucha” de Karl Ove Knausgård (casualmente titulada “La muerte del padre”), preferimos ignorarla, escondernos de ella, negar la evidencia de esta realidad ineludible (para todos), aunque la vemos y vivimos a diario a cierta distancia (en la televisión, los periódicos, etc.). Como si eso la hiciera desaparecer o nos permitiera escapar. Como si fuera un juego de niños en el que, al final, después de “pistolar” (Pau dixit), todo el mundo se levanta y ala, que aquí no ha pasado nada… Pero sí pasa. Continuamente.

Recuerdo muchas cosas de mi infancia y juventud, de la escuela y de cuando estudiaba, pero muy pocas relacionadas con las materias que nos enseñaban; de lo que aprendí. Y no sé si tantos años de escolarización sirven para mucho cuando en la vida real, en el día a día, te encuentras sin herramientas y recursos para vivir. Cuando, después del sexo, te topas con el otro gran tabú, del que aprendes también sobre la marcha, porque no te queda otro remedio, y a base de palos. Nadie nos enseña a afrontar ni lo uno ni lo otro (excepto de forma religiosa o tendenciosa y comulgas o no). Quizás sí que nos dan, adquirimos y tenemos capacidades y conocimientos para crecer, trabajar, rendir y ser productivos el día de mañana, pero … ¿Es esto lo que realmente importa? ¿Es lo que nos hace felices?

Aparte del “Todo está bien” y el clásico “Te quiero, lo siento, perdóname, gracias”, uno de mis mantras (o algo parecido) es “La vida”; una expresión que adopté, ya hace tiempo, de un buen amigo. La vida. Sirve igual para un descosido que para un roto. Para lo bueno y para aquello que no lo es son; para las cosas agradables y para las que no. La vida… es todo. Incluso la muerte. Porque, queramos o no, forma parte de lo mismo. Y de nosotros, desde que nacemos. Por eso, le cuento a mi hijo lo que creo y siento al respecto, abiertamente; y reconozco que estoy triste y no me escondo para llorar (al igual que lo acompaño y lo respeto siempre que él llora). Y, sobre todo, por la misma razón también, escribo esto hoy. Sentipienso que el duelo (antes, durante y después de la pérdida de un ser querido), es un proceso introspectivo, personal e íntimo, pero también algo natural, nada de lo que avergonzarse o disimular. Y aunque no tenga ganas de hablar (en voz alta) de ello, quería compartir esta reflexión escrita. Simplemente eso. La vida… Y la muerte.

Advertisements

7 thoughts on “La mort.

  1. Teresa, em va tocar viure un procés semblant al teu amb el meu pare, que va morir fa un any. El seu moment final va ser sobtat, fruit d’un ictus, i ni ell ni nosaltres vam tenir temps d’acomiadar-nos de forma conscient. Així que, sense voler dir que ho tinguis millor ni pitjor, t’animo a que segueixis acompanyant-lo.

    Jo també vaig ser molt conscient des dels períodes d’hospitals que no ens preparen per a tot això.

    Et diria moltes coses que no caben aquí. Si vols seguir parlant et deixo el meu mail: anna8blasco@gmail.com

    Una abraçada, força i llum!

    Like

  2. Abans d’ahir va fer vuit añys que el meu germà va morir… De sobte…un atac de cor fulminant! Com de sobte, en saber la notícia, només fas que preguntar-te per què? Per què?… Vaig buscar llibres que parléssin de la mort i com afrontar-la, vaig anar a un grup de dol, vaig fer sessions individuals de teràpia… De mica en mica vaig anar reconstruint la meva vida tenint sempre present el record del meu germà… Tot i que encara tinc molts dubtes “emocionals” al respecte vaig aprendre una cosa important: cada dia passen petites coses importantíssimes que ajuden a viure (un somriure, trobar algú a qui fa temps que hi penses, una música, l’aire acaronant la teva cara just en el moment que tanques els ulls, pujar les escales de casa i saber que hi hauran les persones que més estimes, quan tens gana i el plat ple davant…), és bo dedicar-hi un temps i valorar-les ja que, en definitiva, això és la vida i a vegades només la valorem quan sentim la mort de prop.
    Teresa t’agraeixo molt el teu escrit, ha estat molt reconfortant! Veus avui, només per haver-te llegit, ja ha valgut la pena viure!
    Una gran abraçada i molta vida!

    Like

    • Potser busquem massa respostes i invertim molt de temps en fer-nos preguntes… Menys del que deiquem a viure, a sentir i a fluir. De tot. Les coses bones… i les no tant.
      Gràcies per compartir l’experiència. Sento la teva pèrdua.
      Una abraçada!

      Like

  3. Pingback: GRÀCIES | Teresa Roig

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s