Pensa en tu mateix/a quan eres un infant.

Com et parlaven els adults que tenies al voltant (pares, familiars, professors, venedors o desconeguts…)? Amablement? Amb condescendència? De forma violenta? Autoritària?

Intenta recordar com era i en quin grau et permetien experimentar la llibertat. Donaven veu a la teva opinió, al teu moviment, al teu joc, podies prendre decisions sobre què menjar, quan anar a dormir o com passar el teu temps (lliure)?

Pensa en aquelles ocasions en les que vas cometre algun error. Com et vas sentir? Què experimentaves: por? Temor del càstig? Vergonya? Tristesa? Ràbia?

Recorda quina importància i valoració personal rebies dels adults. Se’t reconeixia i respectava, física, emocionalment? I al teu espai? I el teu ritme d’aprenentatge o la manera de ser o fer les coses?

I ara, pregunta’t: et sembla just, amorós, humà, tractar així a qualsevol persona?

“Innner child”, d’Aeron Brown.

 

En el cas que tornar a la infantesa no et suposi un viatge dolorós, i que les teves reflexions no et portin cap mal record, enhorabona: ets un/a afortunat/da. Hi ha molts adults compassius i respectuosos en aquest món, però no tots; i cal que aquells que no ho són, siguin minoria.

A quin dels dos grups diries que formes part tu? Creus que els infants són tractats com a éssers humans en igualtat de condicions en la nostra societat?

Respectar-l@s, a ells/es i els seus drets, és fonamental. Per a tots/es. I si tu sents que no vas ser un infant dels afortunats, reconeix ara les teves ferides i permet que sanin, començant per a estimar-te i respectar-te a tu mateix/a. L’adult que ets avui pot obtenir les eines per fer-ho i ajudar així al/la seu/va nen/a interior… i a la resta, també.

 

Si voleu llegir i reflexionar més sobre el tema (en anglès) podeu fer-ho aquí, en l’article orígen d’aquest, a Racheous.