Ai mama

La mama ha mort. Per fi. I dic per fi, perquè hem estat (tots) en la corda fluixa gairebé tres setmanes des que va patir l’ictus que l’ha acabat d’apanyar. Després de quatre infarts, un parell d’embòlies, el maluc trencat, la demència que ja treia el cap (literalment, a ella)… Per fi. Ja descansa en pau. La nostra mare, la meva mameta, l’eterna “sufridora en casa” de l'”Un dos, tres”.

Pau és el nom que vaig escollir molt conscientment pel meu/ nostre fill poc abans que naixés. Tenia clar que (ni de conya) portaria el nom d’algun parent mort abans que ell (una tradició a la meva família, i en moltes), i no sols per allò de la síndrome del fantasma. Sentipenso que cadascú ha de poder ser lliure per ser, viure, gaudir, aprendre i equivocar-se com individualment. Que això és al que venim a aquest món, a la vida de torn, vaja… I les maletes, per a les vacances. Gràcies.

Amb el meu marit (millor amic, company, amic, taronja sencera que em fa de partenaire vital) vam fer la broma, fa un mes, al morir la seva mare (Alzheimer 1, Lluïsa 0) que les nostres mares ja no es podrien tornar a sincronitzar en les seves dolències i ensurts, com algunes vegades havia passat en els darrers anys… I el mateix dia que anàvem a buscar les cendres d’una, cau l’altra. Mira… La vida.

D’ambdues, però sobretot de la meva, he après un munt de coses. No per la via tradicional, amorosa i conscient, sinó per l’altra. Tenir-la (i que consti que sóc de les que creu que escollim els nostres pares, d’alguna manera, dins de totes les possibilitats de l’univers) m’ha permès aprendre, especialment, a donar la volta a tot. Sóc la transformadora, optimista i positiva que sóc “gràcies” a ella. Feliç, bona persona, mare, dona, amiga (crec, espero) per això.

La Maria va néixer l’any que havia esclatat la Guerra Civil (a pocs dies d’un Nadal que devia ser ben trist), va “viure” la infantesa en ple conflicte, i es va menjar sencera la postguerra amb patates (i poca cosa més). Li van empresonar injustament el pare amb dos anys i no el va recuperar fins que ja en tenia més de deu, per perdre’l un temps desprès. La va criar la padrina, una supervivent amb totes les lletres (en majúscula), que va haver de prioritzar moltes coses per damunt de l’amor. Una dona a qui, malgrat tot, jo admirava. Sobretot perquè vivia sola al poble (recordo quan li feia adéu amb la mà des del cotxe, allunyant-nos), i allí hauria mort si l’haguerem deixat…  

I perquè el discurs? Doncs per reconèixer i atresorar en veu alta (i en paraula escrita) que és per la seva por, desconfiança i aferrament a l’agonia, el dolor i la misèria (que van marcar la seva existència) que jo he après a escollir la confiança, l’alegria, el gaudi i l’abundància en la meva. Vaig aprendre a escollir. Vaig decidir creure que podia. Perquè volia. I, curiosament, pel mateix motiu: una mera qüestió de supervivència. (O digues-li karma, també, que a mi les rodes de hàmster no em van…)

La mama ha mort. Per fi. Crèiem que potser era immortal, com afirmava en Punset. Que ens enterraria a tots, en part per la força lluitadora que la carateritzava, en part per la seva alta “tolerància” al patiment… Però no. I està bé. Malgrat tot. Ho està (espero, ara sí, millor). M’he acomiadat d’ella tantes vegades aquests darrers quinze dies que ja no ve d’un altre comiat. Ara, posats a escollir (que és el que a mi m’agrada fer), em quedo amb aquella tarda a l’hospital que li posava boleros i La trinca, al capçal del llit (quan encara estava prou conscient), i somreia al fer-li petons (encara que ja ben poc es podia moure). Aquells boleros que cantaves quan jo era petita (com m’agradava sentir-te feinejar per la casa, així… ), bàsicament perquè se’t veia feliç. Qui sap si ho eres, de veritat… Quizás, quizás, quizás, que deia el Nat King Cole. I jo, avui, escullo tristesa. Tornaré a escoltar, cantar i ballar l’“Ay mamá”, com feia abans de la teva (última) hospitalització; per mi, per tu… Però, avui, no.

I, de nou, tal com vaig fer quan vam acompanyar al pare en la seva recta final (també plena de corbes), aprofito l’avinentesa per enviar a l’univers un agraïment pel suport i totes les mostres d’afecte rebudes, i al personal de l’Hospital d’Igualada, tant de la tercera planta com de pal·liatius, per la seva atenció, amb ella i amb nosaltres, els seus fills durant el procés. Gràcies.