A peu

“Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. (…)”

Antonio Machado

Recordo un poema similar (que en aquest mateix article ha donat peu a confusió) pintat en una façana d’un edifici a prop de casa dels meus pares. Recordo els matins i les tardes de joc, les corredisses, a peu o amb patins… Recordo aquest poema, de memòria:”Caminant de per aquí no perdis de la memòria que la vida és el camí que porta a l’eterna glòria si bé l’uses fins la fi.” I el que significa per mi: aquells moments d’infantesa lliure i feliç.

Quan els nens tornen bruts a casa, del parc o de l’escola, alguns adults els renyen per haver-se embrutat, de cos i de roba, o inclús hi ha qui els tracta de porcs o directament no els ho permet. Però aquesta brutícia, que tan fàcilment l’aigua esbandeix— a mà o a màquina— ens diu sense paraules que el nostre fill— germà, nebot o nét— ha jugat, saltat, corregut, enfilat, arrossegat; que ha sentit l’aigua, la terra, l’herba, les pedres i el sol en la seva pell; que ha viscut aventures, còmode, fresc, i que s’ho ha passat bé.

Reconec que, en algunes ocasions, pateixo quan el meu fill vol gaudir al màxim, de forma confiada i present— o despreocupada. Com a mare que sóc, el meu instint protector—ancestral i biològic– em posa en alerta. Però, excepcions a banda, confio. Confio en ell, en el món, i el deixo fer. Perquè sé que les meves pors o recels, quan no són fruit de la intuïció, ho són de les meves experiències. De la interpretació de la vida que he fet, de la que els meus pares em van transmetre i del món en el qual he crescut. Jo. I, com a mare, vull que en Pau faci la seva. Que visqui, senti, reflexioni en primera persona. Nosaltres, el seu pare i una servidora, l’acompanyem encantats, però una cosa és clara: el viatge és seu. I serà ell qui triï el poema.

Aquí teniu un curiós documental sobre els beneficis de córrer descalç. I si voleu conèixer-ne més en el cas dels nens, podeu llegir algun dels interessants articles de Moving Smart, com aquest (en anglès). Aquí en teniu una traducció – tastet:

5 RAONS PER ANAR DESCALÇ

1. MAPA DEL COS. Els nadons no neixen amb un sentit del seu propi cos, i de fet, al principi, ni tan sols s’adonen que tenen mans i peus. La forma en què descobreixen és a través de sentir-los, provar-los i posar-los a prova i que tinguin els peus ficats en sabatilles, mitjons i / o sabates, de dia i de nit, no hi ajuda.

2. FORÇA. Caminar descalç és la forma més natural per mantenir els peus en plena forma, i a vegades val la pena evitar que el calçat interfereixi en el gran treball que fan suportant el nostre pes, etc.

3. ADAPTABILITAT. Caminar descalç no sols dóna als nens un gran sentit de la llibertat personal, sinó que els ensenya un principi fonamental de la independència: com adaptar-se a diferents situacions.

4. CONFIANÇA. Quan els nens senten les seves passes directament, aprenen a moure’s de forma més  hàbil, i adquireixen més consciència i desimboltura fins i tot en els terrenys més delicats, en superfícies planes, així com en pendents.

5. CONNEXIÓ. Els peus són la nostra connexió amb la terra i on ens trobem amb la gravetat. En ajuden a reconnectar amb la natura i amb el nostre centres.

Puedes leer este artículo en castellano aquí gracias a Google translate.